airearbresaiguaanimals

Tasques a fer

2009-11-08T06:29:00.000-08:00

Reflexionant a partir d’unes notes del llibre de Derrick Jensen, em sembla que tots aquells que volem veure una transformació radical d’aquesta cultura cap a formes de vida sostenibles, respectuoses, justes i en harmonia amb el món natural tenim sis tipus de tasques a acomplir.

Les resumeixo (temptativament) en una mena d’hexàleg de “comandaments” ètics, sense cap pretensió que sigui una llista definitiva o normativa. Es tracta de tasques que jo personalment, en menor o major mesura, millor o pitjor, intento realitzar a la meva vida. Penso que potser sigui també d’utilitat per a d'altres persones preocupades per la nostra situació col·lectiva (i incloc a tots els no-humans i a la terra en aquest “nosaltres”).

1. Canvia

Sigues el canvi que vols. Viu d’una manera que sigui sostenible, respectuosa, justa i en harmonia amb el món natural. Tracta els altres amb amor i respecte, valorant-los com a éssers individuals, autònoms i amb els mateixos drets i aspiracions que tu. Eradica del teu interior els mecanismes de la dominació i de l’explotació. Pensa per tu mateix. Conrea una actitud escèptica respecte al poder i allibera't de la deferència que encara tinguis cap a formes de poder il·legítimes. Cerca la llibertat sense defugir la responsabilitat que aquesta comporta. Viu senzillament.

2. Guareix

Ajuda els altres (humans i no-humans) a superar els seus traumes i les seves ferides. Contribueix de la manera que puguis a alleujar-ne el patiment. Fes-ho sobretot amb aquells que t’envolten, els més propers. Però sense oblidar tot el patiment que no veus. Respecta sempre i dóna suport a aquells que guareixen i que es guareixen. Posa’t sempre del costat de les víctimes. No suprimeixis els sentiments naturals de compassió i d'empatia. Sigues intransigent amb el dolor dels altres.

3. Restaura

Treballa per recuperar l’estat natural del teu entorn, de la terra i dels éssers que l’habiteu. Ajuda a restaurar els hàbitats danyats, les espècies danyades, les poblacions danyades, les comunitats danyades, les cultures danyades, els individus danyats. Ajuda la terra a recuperar-se.

4. Prepara

Prepara't per viure al món que vols. Treballa per ser sostenible i autosuficient, individualment o en comunitat. Aprèn les habilitats necessàries per contribuir a la protecció, la restauració i la defensa de la terra on vius. Prepara’t psicològicament i materialment per viure en harmonia amb el món natural. Ajuda els altres a preparar-s'hi.

5. Defensa

Contribueix a la defensa de la terra i dels éssers que l’habiteu. Treballa per aturar la destrucció del món natural, la destrucció dels rius i del mar, la destrucció de les espècies, la destrucció dels boscos, la destrucció dels animals, la destrucció de les comunitats, la destrucció de les cultures tradicionals, la destrucció de les persones, la destrucció de la vida. Defensa una terra viva per qualsevol mitjà.

6. Ataca

No creguis que n’hi ha prou amb la defensa. Si cal, passa a l’ofensiva per aturar la destrucció i alliberar la terra. Treballa activament, de manera individual o col·lectiva, per al desmantellament de les estructures materials i mentals de la civilització. Ataca la maquinària que destrueix la vida. I si no ho fas, dóna suport al menys a aquells que sí ho fan. No et deixis vèncer pel desànim.

Ocupació forestal o carnaval al bosc?

2009-11-01T18:21:00.000-08:00

El passat 17 d’octubre un grup d’activistes va ocupar un racó del bosc de les Guilleries on s’hauria de construir la futura torre 114 de la línia de Molta Alta Tensió (MAT) que travessarà de nord a sud el territori a fi d’incrementar la interconnexió elèctrica a través dels Pirineus.

En un manifest difós a la xarxa i en una recent entrevista a la ràdio, els promotors de l’ocupació forestal exposen amb vehemència les seves motivacions i l’esperança que aquesta iniciativa, inspirada en la lluita contra el TAV al País Basc i en altres lluites semblants arreu del món (tree-sitting), arribi a generar noves dinàmiques de resistència i cooperació en els moviments socials del nostre país.

Aquesta acció hauria de tenir el respecte i el suport de tots aquells que encara aspiren a alliberar-se de la tirania del sistema econòmic i de la lògica letal de la civilització. L’actitud d’aquestes poques persones que s’han penjat als arbres és sens dubte més digna que la de la gran majoria que es limita a queixar-se quan veuen la crònica diària de la destrucció al Telenotícies, just abans de canviar el canal.

Això no vol dir, però, que aquestes persones estiguin per sobre de les crítiques. De fet, una vegada coneguda la iniciativa, em sembla que hi ha bons motius per a la crítica. Espero que les següents opinions contribueixin, ni que sigui modestament, a fer avançar la lluita cap a terrenys més fèrtils.

La meva crítica es basa en cinc punts molt senzills (i discutibles, és clar):

1. PERSPECTIVA ANTROPOCÈNTRICA: Bona part de la gent que participa en l’ocupació ho fa per oposició genèrica al sistema econòmic. La MAT no és una preocupació més que circumstancial i convenient per articular una resposta al capitalisme i a les seves conseqüències; al capdavant de les quals estan les conseqüències humanes – en alguns casos fins i tot les personals. Els riscos i els efectes que la MAT té per a la vida del bosc, els animals, les plantes, els rius, la muntanya mateixa, tot això no entra en cap moment en les consideracions dels promotors de l’acció, ni sembla ser tampoc massa important per a la gent que s’ha pujat als arbres (tot i que podria haver excepcions, no ho nego).

2. MANCA D’OBJECTIUS: Fins i tot assumint que “tot està relacionat” (un mantra que serveix sovint per evitar entrar en l’anàlisi en profunditat dels problemes), aquesta ocupació forestal no té uns objectius clars, ni tan sols en tant que acció contra el sistema econòmic (no ja contra la MAT, que els mateixos promotors assumeixen com un objectiu circumstancial). Es tracta, per tant, d’una acció que no es pot guanyar de cap de les maneres. Això ho assumeixen els promotors amb l’excusa que l’oponent és massa fort i que la victòria, en realitat, no és l’important. Però no es pot assumir a priori la derrota sense que l’acció esdevingui una pantomima – o més aviat, com succeïx en aquest cas, l’excusa per a una altre tipus d’objectiu (un que no representa cap amenaça real ni per a la MAT ni per a al sistema econòmic).

3. CONFUSIÓ DE PRIORITATS: Més que desmantellar la civilització, trencar els mecanismes del sistema econòmic, pertorbar la capacitat destructiva del capitalisme, aturar la MAT (tots ells objectius, de més a menys ambiciosos, perfectament legítims), l’autèntic objectiu d’aquesta ocupació forestal sembla ser l’obertura de nous “espais alternatius”, “espais de resistència”, “formes de cooperació”, etc. Això no està malament, però no es pot construir una acció coherent (no parlem ja d’una acció efectiva) sense tenir molt clar que no s’actua per generar cooperació, sinó que es coopera per poder actuar amb més eficàcia i aconseguir els objectius plantejats. Fer-ho d'una altra manera seria com començar la casa dalt de l’arbre fent els nusos per després ficar-hi els travessers de fusta.

4. NOU REDUCTE DEL “ALTERNATIVISME”: El problema de fons, una vegada més, és que s’anteposen les necessitats dels activistes (trobar una socialitat alternativa, un reducte al marge del capitalisme que els permeti expandir-se a nivell personal i comunitari), a les necessitats (i aquí estem parlant de necessitats fonamentals: la supervivència!) que tenen les principals víctimes del sistema. Realment creieu que els ducs o les àligues de les Guilleries, per posar només dues possibles víctimes de la MAT, se’ls en fot el més mínim que aconseguiu crear “nous espais alternatius” gràcies a aquesta acampada? Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de treure les torres, doncs gairebé millor que no hi aneu a construir més estructures! Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de donar un bon cop al sistema econòmic que sosté l’explotació i la destrucció, doncs gairebé millor que no hi aneu a cridar i a pertorbar el bosc amb més presència humana! Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de començar a desmantellar la civilització, gairebé millor que no hi aneu a omplir el bosc de més civilització! El problema, naturalment, és que un es pot quedar molt més tranquil amb si mateix després d'haver "fet alguna cosa” (sobretot si és una cosa tan espectacular com plantar-se dalt d’un arbre), mentre que fer alguna cosa realment efectiva implica assumir riscos personals i col·lectius importants (molt més importants en tot cas que un desallotjament dels mossos). Però l’autocomplaença (sobretot aquesta autocomplaença “alternativa”) no farà que els arbres de les Guilleries estiguin més protegits, ni ens aproparà ni un centímetre a la fi del capitalisme o al desmantellament de la civilització. Això sí: com més ocupacions forestals (i urbanes) hi hagi, més xarxes socials “alternatives”, més cooperatives “alternatives”, més manifestacions “alternatives”, més locals “alternatius”, més festes “alternatives”, i més de tot “alternatiu”, excepte una veritable alternativa. En el fons, aquest espai “alternatiu” no és més que un espai de convivència amb el sistema; una forma de viure en un racó confortable al marge del capitalisme, quan el que cal en realitat és destruir el sistema; i destruir-lo el més aviat possible. Però és molt més fàcil “obrir espais” (i encara més fàcil criticar a qui obre espais, ho reconec) que tombar una torre elèctrica.

5. DUBTOSOS COMPANYS DE VIATGE: Tot i que els promotors de l’ocupació forestal no provenen de les plataformes veïnals anti-MAT, sí que compten, i amb raó, amb el suport d’una part d’aquests moviments. El problema no és que aquests veïns “emprenyats” donin suport a l’ocupació forestal; el problema és que els ocupants es deixin donar suport per uns moviments que, en línies generals, es mouen per unes motivacions tan poc ètiques. No dubto que, dins de la plataforma anti-MAT, hi hagi gent que s’oposi a la MAT per convicció profunda i que s’oposaria a la MAT encara que passés pel Solsonès, en comptes de davant de casa seva. Ara bé: em sembla evident que les principals preocupacions de molts d’aquests veïns tenen a veure amb 1) l’impacte visual de les torres (els espatllen el “seu” paisatge) i 2) l’impacte econòmic de les torres (els espatllen els “seus” negocis, sobretot de turisme rural). Després s’hi poden afegir tota mena de justificacions per fer bonic. Però m’agradaria saber quants veïns de Sant Hilari Sacalm sortirien a manifestar-se si la MAT passés per Solsona (tants com solsonencs s’han manifestat contra aquesta MAT, suposo). I ja posats: m’agradaria saber quants veïns de Sant Hilari Sacalm donarien suport a un moviment que volgués eliminar l’Eix Transversal o ensorrar el túnel de Bracons, unes infraestructures que violen molt més la terra que la MAT. En fi...

Cadascú farà el que cregui convenient; i jo no sóc ningú per treure legitimitat a un intent en el fons tan noble i coratjós com el d’aquesta ocupació forestal. De fet, animaria tothom a passar-se per la torre 114 i conèixer la bona gent que està portant a terme l’acció (insisteixo: són massa pocs els qui actuen en aquest país com per negar-se a veure el valor del que aquestes persones estan fent).

Tan sols dic que l’aire, els arbres, l’aigua i els animals es mereixen alguna cosa més.

Ocupació forestal

2009-10-23T14:58:00.000-07:00

Un grup de gent íntegra i valenta ha ocupat el bosc per lluitar contra la instal.lació de la MAT. És una lluita que ens concerneix a tots, hi participem activament o no. Mentre ells i elles es pengen dels arbres destinats a la destrucció, la gran majoria silenciosa continua la seva vida, aliena a les conseqüències dels seus actes, submergida en la inconsciència i la comoditat, consumint cada vegada més energia i més recursos naturals, pensant-se que amb petits canvis en el seu model de vida ajudaran a salvar el planeta. S'equivoquen. Només una transformació radical en el model econòmic i social, només l'abandonament del sistema de producció, només el desmantellament efectiu i urgent dels processos d'extracció i d'acumulació poden aturar aquesta civilització que s'alimenta de la vida i destrueix la terra.

Les dones i homes que han ocupat el bosc de les Guilleries no són només uns rebels, uns lluitadors contra el sistema, sinó que representen el millor d'aquesta espècie i l'esperança de totes les altres espècies que pateixen i moren cada dia per la nostra inconsciència criminal. El mínim que podem fer és donar-los el nostre suport, siguem on siguem, fem el que fem; perquè la seva lluita és també la nostra, la de tots.

Aquest és el seu comunicat:

"OCUPACIÓ FORESTAL CONTRA LA MAT... EXPOSANT INTENCIONS

Des d’aquí, des dels boscos, des d’on els rebels, els fora de la llei, els maquis i els conspiradors sempre s’han amagat i organitzat... des d’on s’atracaven diligències reials, des d’on es ballaven vora el foc danses populars, des d’on encara avui podem ser invisibles i sentir-nos protegits... des d’aquí convoquem a aquells a qui la MAT els hi treu la son.

I volem aclarir que criticar intensament la barbàrie de la Molt Alta Tensió és denunciar sense miraments l’insaciable gana de les grans ciutats, és declarar la guerra contra les gestions i infraestructures de l’Estat (Govern, Generalitat, Ajuntaments) i al seu cap, el capitalisme. Aquesta organització social que es basa en la cobdícia i la voracitat més impunes, en l’individualisme i en l’amor etern al benefici... tot això ens fa mal, encara que es disfressin com a Plans E, millores elèctriques, de vacunes de la grip A, de trens d’alta velocitat o d’avenços televisius digitals.

Des d’aquí, des del nostre assentament a les Guilleries, rebutgem aquest macrocorredor elèctric que colonitza a cops de talonari i que no fa cas de les clares oposicions que des de fa anys han mostrat no només els afectats, sinó també aquelles persones que encara conserven una mica de mentalitat inconformista i emancipadora, una mica d’honestedat davant la vida. I no pretenem que els polítics de torn o que Red Eléctrica Española (l’empresa que ha creat i gestiona aquest “xiringuito”) ens escoltin i ens respectin; sabem que la seva tasca, per definició, és estar al servei d’uns interessos elitistes al marge de les necessitats socials. De fet, són ells (la burgesia i els seus representants polítics) els que s’han encarregat al llarg de la història d’anar minvant, manipulant i dirigint les autèntiques necessitats del poble, de la gent normal que no hi pinta res.

Aquest és un altre intent de demostrar que certes persones tenim la fermesa, que el desafiament a allò establert és condició per a poder viure tranquil·les. I quin millor lloc que aquest per proclamar, des dels arbres, des de la ocupació a la futura torre 114.

Ja ha passat l’hora d’intentar convèncer als pobles per on passaran els 400.000 volts, a aquelles persones a qui no els provoca rebuig tant menyspreu i dominació per part dels poderosos, a les persones que no volen veure més enllà de les seves mercaderies hipotecades. Tot i això, ens establim en un lloc concret, invitant a qui no toleri la progressiva destrucció de zones forestals; esperem aquelles persones que s’han cansat de la contaminació de les grans ciutats i les seves perifèries condemnades. Intentarem crear comunitat juntament amb aquelles que pateixen per la desaparició d’allò rural, amb aquells que alerten sobre la difusió descontrolada d’agents tòxics que provenen de la indústria, amb aquelles que ja estan cansades de tanta democràcia capitalista creadora de desfets industrials, residus, pesticides i additius alimentaris.

La nostra proposta es basa en resistir comunalment enfront de l’avenç evident de la MAT. Seguirem tenint la confiança ferma que la força dels pobles que s’aixequin, la desobediència dels activistes que vulguin conviure en aquests boscos i, en resum, la convicció d’aquelles persones a les que aquestes paraules els hi puguin resultar familiars o comunes, és el que impedirà l’arribada de les deplorables màquines de la Molt Alta Tensió.

Tot es basa en que ens reconeixem entre nosaltres i que els ho posem més difícil... "

Una utopia lliure de carboni

2009-10-14T18:19:00.000-07:00

Als darrers anys, hi hagut un gir força curiós en els discursos dominants arreu del món, sobretot a l’anomenat món desenvolupat. Estem veient com els líders polítics, els gestors dels fons d’inversió i els directors de les grans multinacionals accepten de sobte la idea que el “canvi climàtic” és un problema seriós, després de dècades negant fins i tot que existís. Més encara, volen aparèixer a la primera línia de la batalla global contra aquesta nova amenaça a la civilització, seguits de prop per una legió de consumidors sensibilitzats, ecologistes i adolescents entusiastes portant samarretes que diuen: “Redueix el teu carboni”.

Tota una millora, pensareu. I possiblement tingueu raó. No hi ha dubte que el canvi climàtic és l’amenaça singular més important, no ja a la civilització, sinó a la biosfera. Al mateix temps, però, aniríeu massa lluny si interpretéssiu aquest frenesí polític i corporatiu per “lluitar contra el canvi climàtic” com un signe del nou món (¿d’Obama?), on tothom camina en la mateixa direcció, cap a la pau eterna, l’harmonia i l’estabilitat climàtica. Això és, naturalment, el que voldrien fer-vos creure.

El que estem veient en realitat és el procés d’erecció d’una nova utopia liberal, segons la qual la transició suau i plàcida cap a una economia lliure de carboni permetrà que la societat superi aquest repte urgent, de la mateixa manera que ha superat (sic) tots els reptes anteriors. Aquesta utopia lliure de carboni, segons la imagina el liberal verd, és un món on tothom condueix un cotxe elèctric, l’energia domèstica i industrial s’extreu sense esforç del vent, dels rius i del sol, la pau i l’amor regnen entre les nacions lliures, mentre l’economia continua creixent i els negocis rutllen igual que sempre. ¿Us sona?

Doncs em sap greu, però tinc males notícies. El canvi climàtic no canviarà pas la manera com funciona fonamentalment la civilització, per molt que les coses empitjorin. Havíeu pensat realment que es podia créixer sense deixar cap empremta? Havíeu cregut per un sol moment que les grans empreses, els financers i els polítics anaven a comportar-se d’una manera ètica i responsable, prenent en consideració les necessitats de la Terra en el seu conjunt i no simplement els seus interessos egoistes? Esperàveu veure el sorgiment d’una nova era d’esplendor liberal, una altra vegada la fi de la història, però ara amb el CO2 com a enemic de conveniència? Tornàveu a somiejar?

El sistema econòmic que recolza la civilització no es redimirà només perquè les seves pràctiques modifiquin greument el clima i causin l’extinció massiva d’animals i plantes, la inexpressable misèria d’humans i de no-humans alhora, la degradació dels hàbitats, l’enverinament de l’aigua i de l’aire arreu del planeta. Senzillament, hi ha massa interessos en joc per esperar ni que sigui una consideració seriosa de les solucions que realment es necessiten. La fàbrica global, tant se val com sigui de destructiva, és massa profitosa per a aquells homes i dones que la posseeixen i la fan funcionar. Quant a aquells que treballen a les plantes superiors de la fàbrica, estan massa ocupats veient futbol, seguint la moda o navegant a la xarxa —d’una manera eco-conscient, això sí. Quant a aquells que treballen a les plantes inferiors de la fàbrica, estan massa ocupats treballant, vigilant que no les violin o pregant perquè arribin les pluges; i encara que no ho estiguessin, tampoc no aniria ningú a preguntar-los què en pensen. Quant a aquells que ni tan sols treballen a la fàbrica, però que són devorats i processats contínuament per la fàbrica —l’ós polar, el gripau daurat, el pòlip del corall, el 20 a 30% d’espècies actualment vives que els escenaris més optimistes del IPCC prediuen que s’extingiran durant les properes dècades per culpa de l’escalfament global (40-70% segons les prediccions més realistes)—, bé, a aquests ni tan sols els entendríeu si els preguntéssiu; assumint, és clar, que us molestéssiu a preguntar.

Així doncs, ¿què passarà ara que la Conferència del Canvi Climàtic a Copenhagen, la més decisiva de les trobades, com l’han definida alguns, està a punt de començar? Fent servir el jargó dels científics, és extremadament probable que els interessos capitalistes i industrials portin discretament a terme una estratègia selectiva, impulsant aquelles reformes que tenen un potencial per crear beneficis (per a ells, òbviament) i llençant graciosament a la paperera aquelles altres recomanacions del IPCC que podrien ser massa costoses (per a ells) d’implementar.

Al món post-Copenhagen, doncs, espereu a veure molts canvis d’estil de vida: bons per a “l’economia”, perquè generen nova demanda de (els seus) productes i (els seus) serveis. Espereu també a veure l’aparició de noves tecnologies, perquè milloren la productivitat (no pas més oci i llibertat per a molts, sinó un nivell més alt de producció, com ja hauríeu d’haver aprés), generen nova demanda de (els seus) béns de capital i són una forma convenient d’extreure recursos encara no explotats de la natura. Finalment, espereu a veure el desenvolupament de noves fonts d’energia, perquè les necessiten de totes maneres per continuar impulsant l’economia amb un petroli cada vegada més car i perquè algú haurà d’omplir el món amb turbines de vent, panells solars, preses hidroelèctriques i plantes nuclears, sense oblidar totes aquestes línies elèctriques que us endollaran al sistema —perquè cap persona assenyada demanaria menys, en comptes de més electricitat, ¿no és cert?

Amb molta confiança, doncs, podem preveure que aquest serà el pla de “consens” que s’impulsarà durant els propers anys. Però no ens hem d’oblidar que els governs i les grans empreses ja estan apostant que el canvi climàtic succeirà de totes maneres i s’estan posicionant per aprofitar-se’n tot el que puguin: rutes comercials a través del Pol Nord, exploracions petrolíferes a l'Àrtic i Groenlàndia, noves oportunitats agrícoles a regions que abans eren massa fredes, ¿què més voleu?

I després queden totes aquelles altres recomanacions del IPCC que seran deixades de banda sense el més petit comentari: impostos, polítiques macro-econòmiques orientades a gestionar el desenvolupament, conservació dels boscos i altres hàbitats (per no parlar de la seva recuperació), reforma del sector financer, i tota la resta d’intervencions estructurals que implicarien una certa mesura (petita) de canvi, no només del clima, sinó del sistema —allò que no vol ningú, ¿oi?

Què quedarà després que els governs, les empreses, les agències mediambientals i els científics hagin acordat un pla d’acció i l’anunciïn amb gran solemnitat davant del públic planetari?

Doncs el mateix fotut planeta.

Amb l’aplicació d’aquesta mena de polítiques, és extremadament probable que la destrucció d’hàbitats continuï igual, la destrucció i l'erosió del sòl continuïn igual, la desforestació continuï igual, l’emissió de components químics tòxics a l’atmosfera i la contaminació de les fonts d’aigua continuïn igual, la manipulació genètica de la vida continuï igual, la sobreexplotació del mar i de la terra continuï igual, l’expansió dels usos agrícoles i urbans en detriment de la natura salvatge continuï igual, l’extracció abusiva de recursos subterranis continuï igual, els conflictes i les guerres per la possessió de recursos certament augmentaran (les guerres futures potser ja no siguin per obtenir or, carbó o petroli; però sens dubte algú tindrà els recursos necessaris perquè algú altre pugui exercir el seu dret diví a fer créixer la seva economia).

I ni tan sols hem tocat encara les emissions de CO2. Perquè la utopia liberal lliure de carboni no està, de fet, lliure de carboni en absolut. Com podria ser altrament? Mentre la terra “amagui” petroli, gas i carbó suficientment barat, podeu confiar que les excavadores i les perforadores tindran la feina assegurada. De fet, el consens favorable a les empreses que s’està bastint en aquest moment ens intenta convèncer de la "pràctica" impossibilitat de fer la transició a una economia ni que sigui de baix carboni a curt o mig termini. Així que "esperen" poder estabilitzar les concentracions de CO2 a 450 ppm —és a dir, molt per sobre de les d’una atmosfera pre-industrial, no-antropogènica— cap a l'any 2100!

Però hi ha clares evidències que les coses no aniran gens bé quan arribi aquest moment. Com assenyala un informe recent de James Hansen i altres, "l'evidència paleoclimàtica i els canvis globals en marxa impliquen que el nivell actual de CO2, d'unes 385 ppm, és ja massa elevat per mantenir el clima al qual la humanitat, la fauna, i la resta de la biosfera estan adaptats". I insisteixen en la necessitat de reduir les emissions urgentment per assolir nivells inferiors a 350 ppm, afegint que "el creixement continuat de les emissions de gasos amb efecte hivernacle durant només una altra dècada, pràcticament elimina la possibilitat d'un retorn a curt termini a una composició atmosfèrica sota el llindar dels esdeveniments catastròfics".

Sembla clar, doncs, que les persones que prendran les decisions (per nosaltres) es basaran en una avaluació del problema que no és només grollerament irrealista, sinó també insensata i perillosa. Del que estem parlant aquí són d’impactes a una escala molt més gran del que la majoria de la gent està disposada a admetre, fins i tot tenint en compte la improbable adopció de polítiques de “mitigació i adaptació” en un futur proper; per no parlar dels impactes a més llarg termini, els quals, en paraules del IPCC, “probablement excediran la capacitat dels sistemes naturals, dirigits i humans per adaptar-se” (AR4).

Aquesta utopia lliure de carboni, doncs, es fonamenta en la il·lusió i la manipulació. Si els responsables de prendre les decisions l’han adoptada i es dediquen a promoure-la és perquè els permet continuar fent negocis com sempre, evitant al menys les conseqüències més extremes de la política suïcida —la preferida per la indústria fins no fa gaire— de continuar emetent gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera com si res no passés. I ni tan sols hi ha la certesa que aquestes conseqüències extremes puguin ser, en qualsevol cas, evitades; penseu només en el risc que es perdi la capa de gel de Groenlàndia o que es produeixi un canvi en la circulació global dels oceans, esdeveniments sobre els quals l’IPCC evita pronunciar-se amb claredat perquè “no hi ha consens respecte a la seva magnitud” (AR4).

Afrontem-ho. El “capitalisme net” no existeix (de la mateixa manera que no existeix el “carbó net”). Ni tan sols existeix la “civilització sostenible”; i mai no podrà existir.

Quina és l’autèntica solució, doncs? Bé, vosaltres ho sabeu tan bé com jo o qualsevol altre. ¿Realment us vau sorprendre quan l'Agència Internacional de l’Energia va anunciar no fa gaire que “les emissions de CO2 podrien baixar al 2009 fins a un 3% —més que en qualsevol altre moment dels últims 40 anys”, gràcies només a la crisi econòmica actual? És clar que no. Parlem clar. Si realment voleu mitigar el canvi climàtic, deixeu de créixer. I si voleu deixar de matar la Terra, comenceu a encongir-vos! El que realment necessitem és començar a desmantellar el capitalisme i l’economia industrial tan aviat com sigui possible. Necessitem posar fi a la ideologia de totes les ideologies: la doctrina del creixement. En comptes de “desenvolupament sostenible” (un oxímoron perillós), hauríem de treballar per a l’aterratge sostenible. Això és el que fas quan els teus motors s’incendien; no hi afegeixes més gasolina, ni tan sols intentes arreglar-los o canviar-los a mig vol; intentes aterrar el maleït avió tan aviat com puguis, abans que sigui massa tard!

Però siguem realistes (¿no és pas això el que es pensen ells que són, realistes?). És excepcionalment poc probable que comencin a desmantellar la seva maquinària de producció de diners en un termini breu. De fet, canviaran tot el que calgui per continuar fent-la funcionar tant de temps com puguin. Durant molts anys, els líders dels governs i de les grans empreses s’han mostrat reticents a afrontar els costos d’“adaptació i mitigació”. Finalment, però, han fet cas del famós consell de Tancredi: “Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï”.

Quin és l’escenari més probable un cop la pols creada pel “canvi climàtic” s’hagi esvaït i les polítiques mundials hagin estat tallades a mida dels interessos del sistema econòmic? Certament no la utopia lliure de carboni que els propagandistes escampen arreu aquests dies, sinó una altra volta de roda a la maquinària de destrucció, més expansió del domini humà de la natura salvatge, i una millora en l’eficiència i productivitat del procés bàsic de la civilització: la transformació de la vida en diners, és a dir, poder i benestar per a aquells que en posseeixen.

A Carbon-free Utopia

2009-10-14T18:18:00.000-07:00

In recent years there has been a curious shift in mainstream discourse all around the world, but especially in the so-called developed world. We are witnessing how political leaders, fund managers and CEOs of large corporations are suddenly accepting the idea that “climate change” is a serious problem, after decades denying it even existed. More than that, they want to be seen as taking the front-lines in the global struggle against this new menace to civilization, followed by a vast cohort of green-conscious consumers, environmentalists and enthusiastic teenagers wearing “Reduce your carbon” t-shirts.

Well, that’s quite an improvement, you might say. And you are probably right. There is no doubt that climate change is the single most important threat —not just to civilization— but more importantly to the biosphere. At the same time, however, you might be going too far if you hope that this sudden political and corporate frenzy to “fight climate change” is a sign of the new (Obama?) world, where each and everyone walks in the same direction and everlasting peace, harmony and climate stability will result. Of course, that’s what they would like you to believe.

What we are actually seeing in the works is the erection of a new liberal utopia, where the smooth and placid transition to a "carbon-free" economy will allow society to overcome this pressing challenge, just as it has overcome (allegedly) all its previous challenges. In the green liberal’s mind, this carbon-free utopia involves everyone driving an electric car, industrial and domestic energy effortlessly pumped from the wind, the rivers and the sun, peace and love reigning amongst free nations, while the economy keeps growing and business goes on as usual. Sounds familiar?

Well, I have bad news for you. Climate change is not going to change the way civilization fundamentally works, no matter how bad it gets. Did you really think that you could grow the economy without leaving any footprints? Did you for one moment believe that large corporations, financiers and politicians were going to behave in a responsible and ethical way, taking into account the needs of the Earth at large and not just their selfish, petty interests? Were you hoping to see the dawn of a new era of liberal fulfilment, once more the end of history, but this time with CO2 as the convenient culprit? Were you daydreaming again?

The economic system that supports civilization is not going to redeem itself just because its practices are gravely transforming the climate and causing mass-extinction of animals and plants, untold misery of humans and non-humans alike, degradation of habitat, poisoning of water and air all over the planet. There are just too many interests in place to expect even a serious consideration of the real solutions that are needed. The global factory, no matter how destructive and abusive it may be, is too profitable for those who own it and run it. As for those who are working on the upper floors of the factory, they are too busy watching football, following fashion or twitting —in a green-friendly way, of course. As for those who are working on the lower floors of the factory, they are too busy working, avoiding being raped or praying for the rains to fall; and even if they weren’t, no one would go and ask them what they thought anyway. As for those who are not even working in the factory, but who are constantly devoured and processed by it —the polar bear, the golden toad, the coral polyp, the 20 to 30% of current species of living organisms that optimistic IPCC scenarios predict will go extinct in the upcoming decades due to global warming (40-70% in more realistic estimates)—, well, you wouldn’t even understand them if you asked; assuming you would bother to ask, of course.

So what’s going to happen now that the Climate Change Conference in Copenhagen, the most decisive of all meetings, as it has been labelled, is about to begin? To use the scientists lingo, it is extremely likely that we will see the industrial/capitalistic interests quietly unfolding a pick-and-choose strategy, pushing forward those reforms that have a potential to create profits (for them, obviously) and gracefully binning all those other recommendations of the IPCC that may be unprofitable or too costly (for them) to implement.

In the post-Copenhagen world, therefore, wait to see a lot of lifestyle changes: good for “the economy”; they generate new demand for (their) products and (their) services. Wait to see also a lot of new technologies: they improve productivity (not more leisure and freedom for most people, but just a higher level of production; as you should have learnt by now), they generate new demand for (their) capital goods and they are a convenient way to extract untapped resources from nature. Finally, wait to see the development of new energy sources: because they need them anyway to keep powering this economy as oil becomes more expensive and because someone will have to fill the world with wind turbines, solar panels, hydroelectric dams and nuclear plants, not to forget all those power lines that will link you to the system —because nobody in his or her right mind will want to have less, rather than more electricity, right?

With high confidence, we can predict that this will be the "consensus" plan forward. But we shouldn’t forget that governments and corporations are already betting that climate change is going to happen anyway and they are taking positions to profit as much as possible from it: North Pole trading routes, Greenland and Arctic oil and gas explorations, new agricultural opportunities in previously cold regions, you name it.

And then you have those other recommendations of the IPCC that are going to be left behind without even a comment: taxes, macro-economic policies intended to manage development, forest and habitat conservation (not to mention recovery), financial sector reform, and all the other structural interventions that would actually imply some (small) measure of change, not just of the climate, but of the system —something nobody wants, right?

What will be left after all governments, corporations, environmental agencies and scientists agree on a plan forward and announce it with great solemnity before the planetary public?

Just the same old battered planet.

With these kinds of policies in place, it is extremely likely that destruction of habitat will continue unabated, extinction of species will continue unabated, topsoil destruction and general erosion will continue unabated, deforestation will continue unabated, emission of toxic chemicals to the atmosphere and contamination of water sources will continue unabated, genetic manipulation of life will continue unabated, overfishing and overgrazing will continue unabated, encroachment of agricultural and urban land-uses upon wilderness will continue unabated, overexploitation of ground and underground resources will continue unabated, conflicts and wars over resources will most certainly increase (future wars and colonisations might not be over gold, coal or oil anymore, but surely someone will have the resources that you need to fulfil your God-given right to grow your economy, right?).

And we haven’t even touched carbon emissions yet. Because the carbon-free liberal utopia is actually not carbon free at all. How could it be? As long as there is cheap enough oil, gas and coal to dig out of the ground expect the bulldozers and the drills to have plenty of business. In fact, the corporate-friendly consensus being built at the moment is trying to demonstrate us the "practical" impossibility of switching to even a low-carbon economy any time soon. They are actually hoping to stabilize CO2 concentrations at 450 ppm —that is, way above a pre-industrial, non-anthropogenic atmosphere— by the year 2100!

But there is much evidence that things will be looking pretty grim by then. As a recent report by James Hansen and others points out, "paleoclimate evidence and ongoing global changes imply that today’s CO2, about 385 ppm, is already too high to maintain the climate to which humanity, wildlife, and the rest of the biosphere are adapted". And they stress the need to curb emissions immediately to achieve concentrations below 350 ppm, adding that "continued growth of greenhouse gas emissions, for just another decade, practically eliminates the possibility of near-term return of atmospheric composition beneath the tipping level for catastrophic effects".

It seems clear, therefore, that decision-makers are going to base their policies on an assessment of the problem that is, not only grossly unrealistic, but foolishly dangerous. What we are talking about here are impacts on a much larger scale than most people are ready to admit, even taking into account the unlikely event that “mitigation and adaptation” policies would be implemented in the near future; not to speak of impacts on the long-term, which, in IPCC words, are “likely to exceed the capacity of natural, managed and human systems to adapt” (AR4).

This carbon-free utopia, therefore, is based on delusion and manipulation. It is embraced and promoted as a way to keep doing business as usual and it only avoids the most extreme consequences of the suicidal policy —which was the preferred by the industry not so long ago— of just continuing to pump green-house gases on the atmosphere as if nothing happened. And there’s not even any certainty that those extreme consequences will be avoided anyway; just think about the risk of losing the Greenland ice-sheet or having large-scale ocean circulation changes, events on which the IPCC avoids any clear pronouncement because “there is no consensus on their magnitude” (AR4).

Let’s face it. There’s no such thing as “clean capitalism” (in the same sense that there’s no such thing as “clean coal”). There’s not even such thing as a “sustainable civilization”; and there never will be.

What’s the real solution, then? Well, you know it as well as I and everyone else. Were you really surprised when the International Agency of Energy announced recently that “CO2 emissions could fall in 2009 by as much as 3% —steeper than at any time in the last 40 years”, thanks only to the current economic recession? Of course not. Let’s speak clearly. If you really want to mitigate climate change, stop growing. And if you want to stop killing the Earth, start to shrink, for goodness sake! What we really need is to start dismantling capitalism and the industrial economy as soon as possible. We need to put an end to the ideology of all ideologies: the doctrine of growth. Instead of “sustainable development” (a dangerous oxymoron), we should be aiming at sustainable landing. That’s what you do when your engines are on fire, you don’t add more gasoline, you don’t even try to change or fix the engines on the air; you try to land the damn plane as smoothly as possible, before it’s too late!

But let’s also be realistic (isn’t that what they think they are, realists?). It is exceptionally unlikely that they will start to dismantle their moneymaking machine any time soon. They are actually going to change whatever needs to be changed to keep on running it as long as they can. For many years, leaders of governments and corporations have been reluctant to face the costs of “adaptation and mitigation”. Finally, however, they have listened to Tancredi’s famous advice: “If we want things to stay as they are, everything will have to change”.

What is the most likely scenario after all the dust from the “climate change” hype settles and world policies have been tailored to fit the interests of the economic system? Certainly not the carbon-free utopia that propagandists are spreading all around these days, but another turn of the wheel in the machine of destruction, further expansion of the human grip on wild nature, and an improvement in the efficiency and productivity of the basic process of civilization: the transformation of life into money, that is, power and welfare for the few who possess it.

Article written for Bloc Action Day 2009.

Notes per a l’assentament ex-civitas

2009-10-13T12:11:00.000-07:00

Això no són més que uns apunts personals per ajudar a desenvolupar noves pràctiques d’assentament alternatives a la civilització. Es tracta només de reflexions preliminars que m’agradaria compartir. Si algú vol col·laborar a desenvolupar-les o vol compartir les seves idees/crítiques al respecte, serà molt benvingut.

1. No hi haurà una transició suau/consensuada entre la cultura actual i noves formes culturals que mantinguin l’equilibri amb l’hàbitat. Els assentaments que es plantegen com a pioners en el sentit d’exemple per als civilitzats contemporanis s’enganyen ells mateixos.

2. Els experiments al marge de la cultura actual són necessàriament i únicament experiments de futur, i haurien de plantejar-se com a tal. No representen formes de vida extrapolables a la majoria d’habitants del món present. Per començar, una cultura permanent requereix una població sensiblement inferior a l’actual.

3. Les formes de vida permanents només podran desenvolupar-se de manera efectiva i real quan es donin les condicions estructurals, externes o internes, que forcin la recerca d’aquestes formes. Seran aquestes mateixes condicions les que determinin, molt més que la voluntat, els projectes o els dissenys dels pioners, quines formes concretes prendran aquestes noves cultures.

4. Aquestes noves condicions es donaran només quan hi hagi: 1) forces exteriors que obliguin la cultura a transformar-se (p. ex. catàstrofe climàtica); 2) forces interiors que desmantellin la cultura de forma radical (revolució – molt improbable); 3) forces interiors que provoquin un col·lapse de la cultura (involució).

5. Fins que algun d’aquests supòsits no es doni, l’única via raonable per als experiments ex-civitas és la creació de formes d’autogestió que compleixin els següents requisits:

(a) S’adaptin plenament a l’hàbitat on s’estableixin (~~permacultura~~) (sostenibilitat)
(b) Cobreixin totes les necessitats vitals (i lúdiques) dels seus membres (autosuficiència)
(c) Puguin servir d’exemple per a desenvolupaments futurs en un context real de transformació cultural generalitzada (experimentació)
(d) Participin d’alguna manera en els esforços i les accions actuals per defensar la biosfera i fomentar una revolució o forçar la involució del sistema (activisme)

6. No és possible, per tant, desenvolupar aquesta mena d’assentaments en entorns urbans (a, b, c), malgrat el potencial revolucionari dels mateixos (d).

7. Aquesta mena d’assentaments hauria d’evitar alhora dos riscos:

(A) Confondre’s amb les formes culturals de l’entorn cívic – mimetisme (a, b, c).
(B) Mantenir una actitud passiva o conciliadora respecte al procés destructiu d’aquest mateix entorn – aïllament (d).

8. Les formes concretes de desenvolupament d’aquesta mena d’assentaments no es poden predefinir. Dependran de les dinàmiques del grup, del context i de molts altres factors que són impossibles de controlar a priori – afortunadament!

9. L’èxit dels assentaments concrets dependrà en bona part de la creativitat i de la voluntat que hi posin els seus membres. Però no es poden obviar els problemes contextuals (legislació, estructura de la propietat, situació política, etc.), a més de les dificultats inherents als projectes d’aquesta mena (manca de suficiència, conflictes interns, etc.).

10. Atesa la dificultat d’arribar a assentaments plenament operatius (a, b, c, d) a curt-mig termini, seria convenient planejar formes transitòries, però sempre conservant en ment quin és l’objectiu final – sobretot s’hauria de treballar per evitar el destí de tants projectes d’assentament neorural o de les ecoaldees: esdevenir pobles de postal o de vacances, sense un valor efectivament alternatiu i revolucionari.

Endgame, de Derrick Jensen

2009-10-10T07:16:00.000-07:00

Premisses

PRIMERA PREMISSA: La civilització no és i mai no podrà ser sostenible. Això és especialment cert en el cas de la civilització industrial.

SEGONA PREMISSA: Les comunitats tradicionals no solen abandonar o vendre voluntàriament els recursos en què es fonamenten les seves comunitats fins que les seves comunitats han estat destruïdes. Tampoc no permeten de bon grat que els seus hàbitats (landbases) siguin fets malbé a fi que d’altres recursos —or, petroli, etcètera— en puguin ser extrets. En conseqüència, aquells qui volen els recursos faran el que puguin per destruir les comunitats tradicionals.

TERCERA PREMISSA: La nostra manera de viure —la civilització industrial— requereix i es fonamenta en una violència persistent i generalitzada, sense la qual s’esfondraria molt ràpidament.

QUARTA PREMISSA: La civilització es fonamenta en una jerarquia clarament definida i àmpliament acceptada, tot i que sovint no articulada. La violència perpetrada pels qui ocupen les posicions més altes de la jerarquia sobre els qui n’ocupen les baixes és gairebé sempre invisible, és a dir, passa desapercebuda. Quan es percep, és completament racionalitzada. La violència perpetrada pels qui ocupen les posicions més baixes de la jerarquia sobre els qui n’ocupen les altes és impensable, i quan es dóna és vista amb estupor, horror i la fetitxització de les víctimes.

CINQUENA PREMISSA: La propietat dels qui ocupen les posicions més altes a la jerarquia és més valuosa que la vida dels qui n’ocupen les baixes. És acceptable que aquells qui estan a dalt incrementin la quantitat de propietats que controlen —en llenguatge corrent: guanyar diners— arruïnant o prenent la vida dels de sota. Això s’anomena producció. Si els de sota fan malbé la propietat dels de dalt, els de dalt poden matar o arruïnar les vides dels de sota. Això s'anomena justícia.

SISENA PREMISSA: La civilització no és redimible. Aquesta cultura no emprendrà cap mena de transformació voluntària cap a una forma de vida sana i sostenible. Si no l’aturem, la civilització continuarà desgraciant la gran majoria dels humans i degradant el planeta fins que la civilització —i possiblement també el planeta— s’esfondri. Els efectes d’aquesta degradació continuaran perjudicant els humans i els no-humans durant molt de temps.

SETENA PREMISSA: Quant més temps esperem perquè la civilització s’esfondri —o quant més temps esperem fins que nosaltres mateixos l’enderroquem—, més lletja serà la caiguda, i pitjors en seran les conseqüències per a aquells humans i no-humans que visquin aleshores, i per a aquells que en vinguin després.

VUITENA PREMISSA: Les necessitats del món natural són més importants que les necessitats del sistema econòmic.

Una altra manera d’expressar la vuitena premissa: Qualsevol sistema econòmic o social que no beneficiï les comunitats naturals en què es fonamenta és insostenible, immoral i estúpid. La sostenibilitat, la moralitat i la intel·ligència (així com la justícia) requereixen desmantellar aquest sistema econòmic o social, o com a mínim evitar que faci malbé el teu hàbitat (landbase).

NOVENA PREMISSA: Si bé està clar que algun dia hi haurà molts menys humans que actualment, aquesta reducció de la població pot produir-se (o aconseguir-se, depenent de la passivitat o l’activitat amb la qual decidim abordar aquesta transformació) de moltes formes. N’hi ha que impliquen violència i privacions extremes: un cataclisme nuclear, per exemple, reduiria la població i el consum, però ho faria d’una manera esgarrifosa; el mateix és vàlid per a una continuació de la sobreexplotació, seguida d’un daltabaix. Altres formes implicarien menys violència. Tenint en compte, però, els actuals nivells de violència per part d’aquesta cultura en contra tant dels humans com del món natural, no és possible parlar de reduccions en la població i el consum que no comportin cap mena de violència i privació; no pas perquè les reduccions impliquin necessàriament la violència, sinó perquè la violència i la privació han esdevingut els fets bàsics de la nostra cultura. Tanmateix, algunes formes de reduir la població i el consum, tot i ser violentes, consistirien en disminuir els nivells actuals de violència —exigits i causats pel moviment (sovint forçat) de recursos dels pobres cap als rics— i estarien per descomptat marcades per una reducció de la violència actual contra la natura. Tant a nivell personal com col·lectiu podríem ser capaços de reduir i suavitzar la violència que es produirà durant aquest procés, continu i potser permanent, de transformació. O potser no. Però una cosa és certa: si no l’abordem de manera activa —si no parlem de la nostra situació i de com ens en sortirem— la violència serà sens dubte molt més severa, la privació més extrema.

DESENA PREMISSA: La cultura sencera i la majoria dels seus membres estan trastocats. La cultura es mou per una pulsió de mort, un desig de destruir la vida.

ONZENA PREMISSA: Des del principi, aquesta cultura —la civilització— ha estat una cultura d'ocupació.

DOTZENA PREMISSA: Al món no hi ha persones riques, com tampoc no hi ha persones pobres. Només hi ha persones. Els rics poden tenir un munt de trossos de paper verd que molts fan com si valguessin alguna cosa —o les seves suposades riqueses poden ser encara més abstractes: nombres als discs durs dels bancs— i els pobres no. Els “rics” pretenen posseir terra, i als “pobres” se’ls denega sovint el dret a aquesta mateixa pretensió. Una de les funcions primordials de la policia és imposar les fantasies d’aquells qui tenen molts trossos de paper verd. Els qui no tenen papers verds acostumen a acceptar aquestes fantasies gairebé tan ràpidament com els qui sí en tenen. Aquestes fantasies comporten conseqüències extremes al món real.

TRETZENA PREMISSA: Els qui són al poder governen per la força, i com més aviat ens alliberem de la il·lusió que no és pas així, abans podrem començar al menys a prendre decisions raonables sobre si, quan i com resistirem.

CATORZENA PREMISSA: Des que naixem —i probablement des que som concebuts, però no estic segur com ho argumentaria— se’ns inculca, individualment i col·lectivament, l’odi a la vida, l’odi al món natural, l’odi als animals salvatges, l’odi a les dones, l’odi als nens, l’odi als nostres cossos, l’odi i la por a les nostres emocions, l’odi a nosaltres mateixos. Si no odiéssim pas el món, no permetríem que fos destruït davant dels nostres ulls. Si no ens odiéssim pas a nosaltres mateixos, no permetríem que les nostres cases —i els nostres cossos— fossin enverinats.

QUINZENA PREMISSA: Amor no implica pacifisme.

SETZENA PREMISSA: El món material és primordial. Això no vol dir que l'esperit no existeixi, ni que el món material sigui tot el que hi ha. Vol dir que l'esperit està barrejat amb la carn. Vol dir també que les accions del món real tenen conseqüències al món real. Vol dir que no podem confiar que Jesucrist, Papà Noel, la Gran Mare o el conill de Pasqua ens treguin d'aquest merder. Vol dir que aquest merder és realment un merder, i no només l’arronsament de les celles de Déu. Vol dir que hem d'afrontar aquest merder nosaltres mateixos. Vol dir que durant el temps que som aquí a la Terra —tant si anem a un altre lloc després de morir com si no, tant si viure aquí és una condemna com un privilegi— la Terra és el cas. És primordial. És casa nostra. Ho és tot. És absurd pensar o actuar o existir com si aquest món no fos real i primordial. És absurd i patètic no viure les nostres vides com si les nostres vides fossin reals.

DISSETENA PREMISSA: És un error (o més aviat una abnegació) basar les nostres decisions en el fet que les accions que se’n derivin puguin o no espantar els indecisos o la massa dels nord-americans.

DIVUITENA PREMISSA: El sentit que tenim actualment de nosaltres mateixos no és pas més sostenible que l'ús que fem actualment de l'energia o de la tecnologia.

DINOVENA PREMISSA: El problema de la cultura es troba sobretot en la creença que controlar i abusar del món natural és justificable.

VINTENA PREMISSA: En aquesta cultura, l'economia —no pas el benestar de la comunitat, ni la moral, ni l’ètica, ni la justícia, ni la vida mateixa— mou les decisions socials.

Modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan determinades principalment (i sovint exclusivament) en funció de si aquestes decisions incrementen les fortunes monetàries dels qui prenen les decisions i d’aquells als quals serveixen.

Re-modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan determinades principalment (i sovint exclusivament) en funció de si aquestes decisions incrementen el poder dels qui prenen les decisions i d’aquells als quals serveixen.

Re-modificació de la vintena premissa: Les decisions socials estan fonamentades principalment (i sovint exclusivament) en la creença a penes posada en qüestió que els qui prenen les decisions i aquells als quals serveixen tenen la prerrogativa d’augmentar el seu poder i/o les seves fortunes monetàries a costa dels de sota.

Re-modificació de la vintena premissa: Si excaves fins al cor de tot plegat —assumint que encara hi quedi algun cor— trobaràs que les decisions socials estan determinades principalment en funció de com aquestes decisions serveixin per a la finalitat de controlar o destruir la natura salvatge.

Derrick Jensen, Endgame (Vol. 1, The Problem of Civilization), Seven Stories Press, 2006, pp. IX-XII.

Declaració d’intencions

2009-10-07T12:34:00.000-07:00

No penso parlar de mi. Les meves experiències, les meves idees, les meves emocions, les meves reflexions, tot això no té cap interès. Qui sóc jo? Només un altre ésser. No tinc nom. No tinc una personalitat ben definida. Respiro el mateix aire, bec la mateixa aigua, em refugio sota els mateixos arbres i camino entre els mateixos animals que tu, que ella, que ells, que tants d’altres. Sóc un de més. No sóc ningú.

Si he creat aquest bloc, ha estat per parlar d’allò que importa de veritat. No només d’allò que m’importa a mi, sinó d’allò que sens dubte t’importa també a tu; i si no t’importa és perquè vius d’esquenes a tu mateix, enlluernat pel fals esclat dels llums que giren al teu voltant i t’arrosseguen dins d’aquest terbolí vertiginós i destructiu que anomenem civilització.

L’ésser humà només és una part del tot. Ni tan sols n’és la part més important; només una petita part, al costat del dofí i de l'escarabat, de l’ós i del bedoll. Les visions antropocèntriques transmeses per les religions i les filosofies des de fa milers d’anys ens impedeixen veure la realitat i ens mantenen en aquest distanciament arrogant, separant-nos de la nostra autèntica llar i empenyent-nos sempre endavant en aquesta cursa insensata cap al domini universal, que no vol dir res més que la destrucció universal.

És això una mena de fatalitat?

Potser sí que estem condemnats a seguir els nostres impulsos de primats, fent servir la nostra intel·ligència —producte d’un accident evolutiu— només per inventar noves tecnologies i continuar apropiant-nos de la Terra, en detriment dels altres éssers que l’habiten, de la Terra mateixa.

Al mateix temps, però, l’increment de la capacitat craniana ens ha permès adquirir una consciència, una certa comprensió de nosaltres mateixos com a individus i com a espècie, fins i tot ens ha donat un sentit de la responsabilitat. Aquesta és potser la nostra única esperança.

En aquest bloc, voldria recollir textos que parlen de la insostenible situació on ens hem ficat nosaltres mateixos; i on hem ficat també, sense que ho volguessin, tots els altres éssers vius de la Terra i la Terra mateixa. Alguns dels textos que hi posaré seran meus; d’altres els manllevaré d’autors del present o del passat. Tant se val, mentre siguin textos inspiradors i autèntics, textos que convidin a reflexionar i a actuar davant de la creixent colonització de la natura per la civilització.

Fa uns deu mil anys, la domesticació dels animals i de les plantes va donar als éssers humans la capacitat de deslliurar-se definitivament de les restriccions imposades a totes les criatures per les condicions de vida i les dinàmiques de la supervivència. Gràcies als excedents d’una agricultura cada vegada més productiva, l’ésser humà ha pogut desenvolupar una societat complexa, amb una tecnologia potent i una població desmesurada. L’explotació dels recursos energètics conservats durant centenars de milers d’anys sota terra ha permès, en els últims segles, un salt qualitatiu i quantitatiu en aquest procés d’expansió i de domini global. La civilització és avui dia un càncer que ja ha fet metàstasi i s’estén per tots els membres d’un planeta malalt, tan afeblit que en perilla fins i tot la vida.

Aturar la civilització. Aturar al menys el procés destructiu de la civilització.

Aquest és sens dubte el projecte més crucial —l’únic realment important— que ha d’afrontar la consciència humana. Tota la resta és accessori. Podem discutir dels mitjans, de les estratègies i de les tàctiques —i aquest bloc vol contribuir justament a això, a esperonar aquest debat en el context català. Però sigui quin sigui el camí escollit, cap ésser pensant, cap ésser plenament conscient de tot el que implica formar part d’aquesta civilització, pot defugir la seva responsabilitat.

He començat el bloc amb set premisses que em semblen el fonament de tota acció ètica biocèntrica. A cadascú de nosaltres d’actuar o deixar d’actuar segons la nostra consciència. Però el deute que hem contret amb els altres éssers vius pel sol fet de ser humans i de participar d’aquesta civilització ja no ens el pot treure ningú. Hem contaminat l’aire que tots respirem, hem enverinat l’aigua que tots bevem, hem exterminat incomptables plantes i incomptables animals, els nostres semblants. I tot això ho fem encara, i ho fem cada vegada amb més intensitat.

Qui ens aturarà? Els arbres? Els animals? L’aire? L’aigua? La Terra, potser?

Si tot continua com fins ara, és inevitable que algun dia el mateix planeta es regiri contra nosaltres, fent-nos patir les conseqüències de la desídia i l’avarícia acumulades durant els últims mil·lennis de supremacia humana. Però potser llavors ja sigui massa tard per a moltes espècies d’animals, per a moltes espècies de plantes, per a l’aire i per a l’aigua. Potser llavors, quan l’orgull de l’ésser humà torni a ser doblegat per la violència d’una Terra malalta i furiosa, el dany fet sigui tan gran que la vida ja no torni a recuperar-se mai més i només quedi, com a herència d’aquest primat que va voler jugar amb els delicats dons de la intel·ligència, la mort de totes les coses.

Aturar la civilització. Defensar la Terra. Defensar la vida.

L’única raó de ser d’aquest bloc és intentar contribuir a aquesta lluita ineludible i urgent.

En nom de l’aire, dels arbres, de l’aigua i dels animals.

Monkeywrenching 1

2009-10-06T08:10:00.000-07:00

IMPORTANT: El que segueix és una traducció parcial del llibre Ecodefense: A Field Guide to Monkeywrenching, editat per Dave Foreman i Bill Haywood, 3a edició, 1992. Aquest llibre està disponible a les llibreries i té una important difusió als Estats Units. Traduint-lo aquí, no pretenc convidar o incitar ningú a cometre cap acte que contravingui la legislació vigent. Senzillament, i en virtut de les garanties democràtiques de llibertat de pensament i d’expressió, vull posar a l’abast del públic una versió catalana d’aquest text tan polèmic com valent, amb l’única finalitat de generar debat i reflexió. Cadascú en traurà les seves conclusions i assumirà les conseqüències que se’n derivin. Siguin quines siguin aquestes, jo no puc fer-me’n responsable.

Capítol 1
Collada estratègica
per Dave Foreman

És hora que les dones i els homes, individualment i en petits grups, actuïn heroicament en defensa de la natura salvatge, ficant un collador (monkeywrench) dins la maquinària que està destruint la diversitat natural. Encara que il·legal, aquesta collada (monkeywrenching) també pot ser segura, fàcil, divertida i, el més important, efectiva per aturar la tala d’arbres, la construcció de carreteres, el pasturatge excessiu, la perforació de petroli i gas, la mineria, la construcció de preses i de línies elèctriques, l’ús de vehicles tot terreny, l’ús de paranys, el desenvolupament de dominis esquiables i altres formes de destrucció de la natura salvatge, així com l’expansió cancerígena de les àrees suburbanes.

Però cal que aquesta collada sigui estratègica, ben pensada i dirigida perquè tingui èxit. Una campanya de resistència d’aquesta mena s’adheriria als següents principis:

LA COLLADA ÉS NO-VIOLENTA
La collada és resistència no-violenta a la destrucció de la diversitat natural. Mai no es dirigeix contra els éssers humans o contra altres formes de vida. Va dirigida contra les màquines inanimades i les eines que destrueixen la vida. Sempre té cura de minimitzar els possibles riscos per a les persones, incloent els colladors mateixos.

LA COLLADA NO ÉS ORGANITZADA
No hi ha cap direcció centralitzada o organització per a la collada. Qualsevol tipus de xarxa convida a la infiltració, a la provocació i a la repressió. És realment una acció individual. Per això, la comunicació entre els colladors és difícil i arriscada.

LA COLLADA ÉS INDIVIDUAL
La collada la porten a terme individus o grups molt petits de persones que es coneixen des de fa anys. La confiança i les bones relacions de treball són essencials en aquests grups. Com més gent hi participi, més grans són els riscos d’infiltració o de filtració. Els colladors eviten treballar amb gent que no hagin conegut durant molt de temps, amb aquells que no sàpiguen mantenir la boca tancada o amb aquells que tinguin idees grandioses o violentes.

LA COLLADA TÉ OBJECTIUS
Els ecodefensors escullen els seus objectius. El vandalisme erràtic i insensat és contraproduent, a més de poc ètic. Els colladors (monkeywrenchers) saben que no poden aturar una explotació forestal concreta destruint qualsevol peça d’equipament que trobin. S’asseguren abans que pertanyi a l’autèntic culpable. Es pregunten a si mateixos quin és el punt més vulnerable d’un projecte destructor de la natura, i allà és on colpegen. El vandalisme insensat porta a la pèrdua de simpatia popular.

LA COLLADA TÉ EL SEU TEMPS
Hi ha uns temps i uns llocs adequats per collar. També hi ha temps on és contraproduent collar. Els colladors no haurien d’actuar quan hi ha una acció de desobediència civil, p. e. un bloqueig contra el projecte en qüestió. La collada pot perjudicar l’acció directa, i els bloquejadors poden ser acusats de l’ecotatge i amenaçats pels treballadors o per la policia. Els bloqueigs i les collades generalment no es barregen. La collada tampoc pot ser apropiada quan hi ha en marxa delicades negociacions polítiques per a la protecció d’una àrea. Hi ha, és clar, excepcions a aquesta regla. El guerrer de la Terra sempre es pregunta: “¿La collada ajudarà o perjudicarà a la protecció d’aquest indret?”.

LA COLLADA ÉS DISPERSA
La collada és un moviment que s'estén per tots els Estats Units. Les agències del govern i els malversadors de la natura des de Maine fins a Hawaii saben que la destrucció de la diversitat natural pot ser resistida. Una collada que arribi a tots els racons del país accelerarà la retirada industrial de les àrees salvatges.

LA COLLADA ÉS DIVERSA
Qualsevol mena de persona, en qualsevol mena de situació, pot ser un collador. Alguns resisteixen qualsevol intrusió en una zona ampla de natura salvatge que han escollit. Uns altres s’especialitzen en lluitar contra la tala d’arbres o contra els vehicles tot terreny en una varietat de zones. Alguns colladors poden dirigir els seus esforços contra un projecte específic, com una línia elèctrica, una carretera en construcció o una explotació petrolífera. Alguns operen molt a prop de casa seva, mentre que altres planegen el seu ecotatge a milers de kilòmetres de distància. Alguns són solitaris i altres operen en petits grups. Fins i tot la gent de dretes colla.

LA COLLADA ÉS DIVERTIDA
Tot i que és una acció seriosa i potencialment perillosa, collar també és divertit. El sol fet d’arrossegar-se de nit resistint les forces destructives produeix una pujada d’excitació, una sensació d’acompliment i de camaraderia incomparables. Com va dir Ed Abbey, “gaudiu, companys, gaudiu”.

LA COLLADA NO ÉS REVOLUCIONÀRIA
Els colladors no pretenen fer caure cap sistema social, polític o econòmic. La collada és simplement una defensa no-violenta de la natura salvatge. Va dirigida a mantenir la civilització industrial fora de les àrees naturals i a forçar la retirada de la indústria d’aquelles àrees que haurien de ser salvatges. No és una forma de sabotatge industrial. Els explosius, les armes de foc i altres eines perilloses solen evitar-se; només causen un augment de la inspecció per part de les agències governamentals, repressió i pèrdua de recolzament públic.

LA COLLADA ÉS SIMPLE
Es fa servir l’eina més simple. S’utilitza la tàctica més segura. Les operacions elaborades de comando solen evitar-se. Els mitjans més efectius per aturar la destrucció de la natura salvatge són sovint els més simples. De vegades cal preparar operacions més detallades i complexes. Però el collador es pregunta: “¿Quina és la manera més senzilla de fer-ho?”.

LA COLLADA ÉS PREMEDITADA I ÈTICA
Els colladors són molt conscients de la gravetat del que fan. Prenen aquest pas tan seriós d’una manera premeditada. Són previsors, no pas despreocupats. Els colladors, malgrat que fan servir mitjans no-violents, són guerrers. S’exposen a ser arrestats o ferits. No és pas una acció frívola o fortuïta. Els colladors es mantenen purs de cor i d'esperit sobre el que fan. Saben que estan involucrats en la acció més moral de totes: la protecció de la vida, la defensa de la Terra.

Un moviment basat en aquests principis podria protegir milions d’hectàrees de natura salvatge d’una manera més efectiva que qualsevol llei del congrés, podria assegurar l’expansió de l’ós bru i d’altres formes amenaçades de vida molt millor que un exèrcit de guàrdies forestals, i podria forçar la retirada de la civilització industrial de grans àrees de bosc, muntanya, desert, praderia, costa marítima, aiguamoll, tundra i selva que haurien de servir per al manteniment de la diversitat natural i no pas per a la producció de matèries primeres per a l’excessiu consum tecnològic de la societat humana.

Si les empreses saben que un bosc ha estat clavetejat, no en compraran la fusta. Si les autoritats saben que la carretera serà contínuament destruïda, no intentaran reconstruir-la. Si els agrimensors saben que seran constantment fustigats en una zona, no hi aniran. Si els conductors de vehicles tot terreny saben que es trobaran amb les rodes punxades a kilòmetres de distància de qualsevol lloc habitat, no conduiran en aquestes àrees.

John Muir va dir que si algun dia hi hagués una guerra entre les races, ell es posaria del costat dels óssos. Aquest dia ha arribat.

Discurs de Seattle (1854)

2009-10-05T14:39:00.000-07:00

El Gran Cap de Washington ens envia un missatge per dir-nos que vol comprar la nostra terra.

Això és massa demanar.

Com es pot comprar el cel, la pluja i el vent? Aquesta idea ens resulta molt estranya. Si no posseïm pas la frescor de l’aire, ni el miroteig de l’aigua, ¿com pot ningú comprar-los?

Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada platja de sorra, cada agulla que rellueix als pins, cada boira dins la foscor del bosc, cada insecte saltador i brunzinant és sagrat en la memòria i l’experiència de la meva gent. Coneixem la saba que puja pels arbres com coneixem la sang que flueix dins les nostres pròpies venes. Aquesta aigua cristal·lina que s’escola pels rius i rierols no és només aigua sinó la sang dels nostres avantpassats. L’aire que respirem té un valor incalculable, perquè sosté la nostra vida. Animals, arbres, homes, tots participem del mateix esperit. El vent que em va donar el primer alè rebrà també el meu darrer sospir.

Som una part d’aquesta terra i ella és una part de nosaltres. Les crestes rocoses, les praderies, els cavalls, tot pertany a la mateixa família. Les flors oloroses són les nostres germanes; l’ós, el cérvol, l’aligot, aquests són els nostres germans. La remor de l’aigua és la veu dels nostres avantpassats. Cada imatge que miroteja al llac ens parla dels records del nostre poble. Els rius són els nostres germans; apaivaguen la nostra set, porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills.

Com us podem vendre totes aquestes coses? I com podeu vosaltres comprar-les? És que podeu fer el que vulgueu amb la terra, només perquè teniu un tros de paper signat?

L’home no ha teixit pas la tela de la vida; tan sols n’és un fil. I tot allò que fa a la tela, s’ho fa a si mateix.

Sabem que l’home blanc no comprèn pas la nostra manera de pensar. Per a ell, una porció de terra és igual que qualsevol altra. Ell és un estrany que arriba de nit i agafa de la terra tot allò que necessita. La terra és la seva enemiga. I quan l’ha conquerida, segueix endavant. Deixa enrere la tomba del seu pare i tant li fa. Segresta la terra dels seus fills i tant li fa. Tracta la seva mare, la terra, i el seu germà, el cel, com si fossin coses que es poden comprar, saquejar i vendre. La seva fam devorarà la terra i no en deixarà més que un desert.

Què succeirà quan tots els bisons hagin estat exterminats, els cavalls salvatges domesticats? Què succeirà quan els racons secrets del bosc hagin estat impregnats per l’olor de molts homes, quan la visió dels fèrtils turons hagi estat tacada pels fils parlants? Què succeirà quan ja no quedi lloc per al poltre veloç ni per a la cacera, quan l’últim pellroja s’hagi esvanit i la seva memòria no sigui més que l’ombra d’un núvol lliscant a través de la praderia? Hi haurà encara boscos i animals?

Serà el final de la vida i el principi de la supervivència.

Què és la vida, si no es pot sentir el crit solitari de l’au nocturna o el raucar de la granota prop del llac? Què és l’home sense animals? Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria en la gran solitud del seu esperit. Allò que esdevé als animals també esdevé, més tard o més d’hora, als homes. Totes les coses estan relacionades. Allò que esdevé a la terra també esdevé als fills de la terra.

Nosaltres estimem aquesta terra igual que un nadó estima el batec de la seva mare. Si us la venem, tingueu-ne tanta cura com nosaltres n’hem tingut. Conserveu el record de la terra tal com us la lliurem i preserveu-la per als fills dels vostres fills. Estimeu-ne els arbres, l’aire, els rius i els animals com nosaltres els hem estimat.

És tot el que us demanem.

Versió lliure d'un discurs suposadament pronunciat per Si'ahl, cap de la tribu dels Duwamish i Suquamish, a Washington l'any 1854.

Més informació sobre l'origen i les versions d'aquest text d'autenticitat polèmica a http://www.synaptic.bc.ca/ejournal/wslibrry.htm