Una utopia lliure de carboni

Als darrers anys, hi hagut un gir força curiós en els discursos dominants arreu del món, sobretot a l’anomenat món desenvolupat. Estem veient com els líders polítics, els gestors dels fons d’inversió i els directors de les grans multinacionals accepten de sobte la idea que el “canvi climàtic” és un problema seriós, després de dècades negant fins i tot que existís. Més encara, volen aparèixer a la primera línia de la batalla global contra aquesta nova amenaça a la civilització, seguits de prop per una legió de consumidors sensibilitzats, ecologistes i adolescents entusiastes portant samarretes que diuen: “Redueix el teu carboni”.

Tota una millora, pensareu. I possiblement tingueu raó. No hi ha dubte que el canvi climàtic és l’amenaça singular més important, no ja a la civilització, sinó a la biosfera. Al mateix temps, però, aniríeu massa lluny si interpretéssiu aquest frenesí polític i corporatiu per “lluitar contra el canvi climàtic” com un signe del nou món (¿d’Obama?), on tothom camina en la mateixa direcció, cap a la pau eterna, l’harmonia i l’estabilitat climàtica. Això és, naturalment, el que voldrien fer-vos creure.

El que estem veient en realitat és el procés d’erecció d’una nova utopia liberal, segons la qual la transició suau i plàcida cap a una economia lliure de carboni permetrà que la societat superi aquest repte urgent, de la mateixa manera que ha superat (sic) tots els reptes anteriors. Aquesta utopia lliure de carboni, segons la imagina el liberal verd, és un món on tothom condueix un cotxe elèctric, l’energia domèstica i industrial s’extreu sense esforç del vent, dels rius i del sol, la pau i l’amor regnen entre les nacions lliures, mentre l’economia continua creixent i els negocis rutllen igual que sempre. ¿Us sona?

Doncs em sap greu, però tinc males notícies. El canvi climàtic no canviarà pas la manera com funciona fonamentalment la civilització, per molt que les coses empitjorin. Havíeu pensat realment que es podia créixer sense deixar cap empremta? Havíeu cregut per un sol moment que les grans empreses, els financers i els polítics anaven a comportar-se d’una manera ètica i responsable, prenent en consideració les necessitats de la Terra en el seu conjunt i no simplement els seus interessos egoistes? Esperàveu veure el sorgiment d’una nova era d’esplendor liberal, una altra vegada la fi de la història, però ara amb el CO2 com a enemic de conveniència? Tornàveu a somiejar?

El sistema econòmic que recolza la civilització no es redimirà només perquè les seves pràctiques modifiquin greument el clima i causin l’extinció massiva d’animals i plantes, la inexpressable misèria d’humans i de no-humans alhora, la degradació dels hàbitats, l’enverinament de l’aigua i de l’aire arreu del planeta. Senzillament, hi ha massa interessos en joc per esperar ni que sigui una consideració seriosa de les solucions que realment es necessiten. La fàbrica global, tant se val com sigui de destructiva, és massa profitosa per a aquells homes i dones que la posseeixen i la fan funcionar. Quant a aquells que treballen a les plantes superiors de la fàbrica, estan massa ocupats veient futbol, seguint la moda o navegant a la xarxa —d’una manera eco-conscient, això sí. Quant a aquells que treballen a les plantes inferiors de la fàbrica, estan massa ocupats treballant, vigilant que no les violin o pregant perquè arribin les pluges; i encara que no ho estiguessin, tampoc no aniria ningú a preguntar-los què en pensen. Quant a aquells que ni tan sols treballen a la fàbrica, però que són devorats i processats contínuament per la fàbrica —l’ós polar, el gripau daurat, el pòlip del corall, el 20 a 30% d’espècies actualment vives que els escenaris més optimistes del IPCC prediuen que s’extingiran durant les properes dècades per culpa de l’escalfament global (40-70% segons les prediccions més realistes)—, bé, a aquests ni tan sols els entendríeu si els preguntéssiu; assumint, és clar, que us molestéssiu a preguntar.

Així doncs, ¿què passarà ara que la Conferència del Canvi Climàtic a Copenhagen, la més decisiva de les trobades, com l’han definida alguns, està a punt de començar? Fent servir el jargó dels científics, és extremadament probable que els interessos capitalistes i industrials portin discretament a terme una estratègia selectiva, impulsant aquelles reformes que tenen un potencial per crear beneficis (per a ells, òbviament) i llençant graciosament a la paperera aquelles altres recomanacions del IPCC que podrien ser massa costoses (per a ells) d’implementar.

Al món post-Copenhagen, doncs, espereu a veure molts canvis d’estil de vida: bons per a “l’economia”, perquè generen nova demanda de (els seus) productes i (els seus) serveis. Espereu també a veure l’aparició de noves tecnologies, perquè milloren la productivitat (no pas més oci i llibertat per a molts, sinó un nivell més alt de producció, com ja hauríeu d’haver aprés), generen nova demanda de (els seus) béns de capital i són una forma convenient d’extreure recursos encara no explotats de la natura. Finalment, espereu a veure el desenvolupament de noves fonts d’energia, perquè les necessiten de totes maneres per continuar impulsant l’economia amb un petroli cada vegada més car i perquè algú haurà d’omplir el món amb turbines de vent, panells solars, preses hidroelèctriques i plantes nuclears, sense oblidar totes aquestes línies elèctriques que us endollaran al sistema —perquè cap persona assenyada demanaria menys, en comptes de més electricitat, ¿no és cert?

Amb molta confiança, doncs, podem preveure que aquest serà el pla de “consens” que s’impulsarà durant els propers anys. Però no ens hem d’oblidar que els governs i les grans empreses ja estan apostant que el canvi climàtic succeirà de totes maneres i s’estan posicionant per aprofitar-se’n tot el que puguin: rutes comercials a través del Pol Nord, exploracions petrolíferes a l'Àrtic i Groenlàndia, noves oportunitats agrícoles a regions que abans eren massa fredes, ¿què més voleu?

I després queden totes aquelles altres recomanacions del IPCC que seran deixades de banda sense el més petit comentari: impostos, polítiques macro-econòmiques orientades a gestionar el desenvolupament, conservació dels boscos i altres hàbitats (per no parlar de la seva recuperació), reforma del sector financer, i tota la resta d’intervencions estructurals que implicarien una certa mesura (petita) de canvi, no només del clima, sinó del sistema —allò que no vol ningú, ¿oi?

Què quedarà després que els governs, les empreses, les agències mediambientals i els científics hagin acordat un pla d’acció i l’anunciïn amb gran solemnitat davant del públic planetari?

Doncs el mateix fotut planeta.

Amb l’aplicació d’aquesta mena de polítiques, és extremadament probable que la destrucció d’hàbitats continuï igual, la destrucció i l'erosió del sòl continuïn igual, la desforestació continuï igual, l’emissió de components químics tòxics a l’atmosfera i la contaminació de les fonts d’aigua continuïn igual, la manipulació genètica de la vida continuï igual, la sobreexplotació del mar i de la terra continuï igual, l’expansió dels usos agrícoles i urbans en detriment de la natura salvatge continuï igual, l’extracció abusiva de recursos subterranis continuï igual, els conflictes i les guerres per la possessió de recursos certament augmentaran (les guerres futures potser ja no siguin per obtenir or, carbó o petroli; però sens dubte algú tindrà els recursos necessaris perquè algú altre pugui exercir el seu dret diví a fer créixer la seva economia).

I ni tan sols hem tocat encara les emissions de CO2. Perquè la utopia liberal lliure de carboni no està, de fet, lliure de carboni en absolut. Com podria ser altrament? Mentre la terra “amagui” petroli, gas i carbó suficientment barat, podeu confiar que les excavadores i les perforadores tindran la feina assegurada. De fet, el consens favorable a les empreses que s’està bastint en aquest moment ens intenta convèncer de la "pràctica" impossibilitat de fer la transició a una economia ni que sigui de baix carboni a curt o mig termini. Així que "esperen" poder estabilitzar les concentracions de CO2 a 450 ppm —és a dir, molt per sobre de les d’una atmosfera pre-industrial, no-antropogènica— cap a l'any 2100!

Però hi ha clares evidències que les coses no aniran gens bé quan arribi aquest moment. Com assenyala un informe recent de James Hansen i altres, "l'evidència paleoclimàtica i els canvis globals en marxa impliquen que el nivell actual de CO2, d'unes 385 ppm, és ja massa elevat per mantenir el clima al qual la humanitat, la fauna, i la resta de la biosfera estan adaptats". I insisteixen en la necessitat de reduir les emissions urgentment per assolir nivells inferiors a 350 ppm, afegint que "el creixement continuat de les emissions de gasos amb efecte hivernacle durant només una altra dècada, pràcticament elimina la possibilitat d'un retorn a curt termini a una composició atmosfèrica sota el llindar dels esdeveniments catastròfics".

Sembla clar, doncs, que les persones que prendran les decisions (per nosaltres) es basaran en una avaluació del problema que no és només grollerament irrealista, sinó també insensata i perillosa. Del que estem parlant aquí són d’impactes a una escala molt més gran del que la majoria de la gent està disposada a admetre, fins i tot tenint en compte la improbable adopció de polítiques de “mitigació i adaptació” en un futur proper; per no parlar dels impactes a més llarg termini, els quals, en paraules del IPCC, “probablement excediran la capacitat dels sistemes naturals, dirigits i humans per adaptar-se” (AR4).

Aquesta utopia lliure de carboni, doncs, es fonamenta en la il·lusió i la manipulació. Si els responsables de prendre les decisions l’han adoptada i es dediquen a promoure-la és perquè els permet continuar fent negocis com sempre, evitant al menys les conseqüències més extremes de la política suïcida —la preferida per la indústria fins no fa gaire— de continuar emetent gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera com si res no passés. I ni tan sols hi ha la certesa que aquestes conseqüències extremes puguin ser, en qualsevol cas, evitades; penseu només en el risc que es perdi la capa de gel de Groenlàndia o que es produeixi un canvi en la circulació global dels oceans, esdeveniments sobre els quals l’IPCC evita pronunciar-se amb claredat perquè “no hi ha consens respecte a la seva magnitud” (AR4).

Afrontem-ho. El “capitalisme net” no existeix (de la mateixa manera que no existeix el “carbó net”). Ni tan sols existeix la “civilització sostenible”; i mai no podrà existir.

Quina és l’autèntica solució, doncs? Bé, vosaltres ho sabeu tan bé com jo o qualsevol altre. ¿Realment us vau sorprendre quan l'Agència Internacional de l’Energia va anunciar no fa gaire que “les emissions de CO2 podrien baixar al 2009 fins a un 3% —més que en qualsevol altre moment dels últims 40 anys”, gràcies només a la crisi econòmica actual? És clar que no. Parlem clar. Si realment voleu mitigar el canvi climàtic, deixeu de créixer. I si voleu deixar de matar la Terra, comenceu a encongir-vos! El que realment necessitem és començar a desmantellar el capitalisme i l’economia industrial tan aviat com sigui possible. Necessitem posar fi a la ideologia de totes les ideologies: la doctrina del creixement. En comptes de “desenvolupament sostenible” (un oxímoron perillós), hauríem de treballar per a l’aterratge sostenible. Això és el que fas quan els teus motors s’incendien; no hi afegeixes més gasolina, ni tan sols intentes arreglar-los o canviar-los a mig vol; intentes aterrar el maleït avió tan aviat com puguis, abans que sigui massa tard!

Però siguem realistes (¿no és pas això el que es pensen ells que són, realistes?). És excepcionalment poc probable que comencin a desmantellar la seva maquinària de producció de diners en un termini breu. De fet, canviaran tot el que calgui per continuar fent-la funcionar tant de temps com puguin. Durant molts anys, els líders dels governs i de les grans empreses s’han mostrat reticents a afrontar els costos d’“adaptació i mitigació”. Finalment, però, han fet cas del famós consell de Tancredi: “Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï”.

Quin és l’escenari més probable un cop la pols creada pel “canvi climàtic” s’hagi esvaït i les polítiques mundials hagin estat tallades a mida dels interessos del sistema econòmic? Certament no la utopia lliure de carboni que els propagandistes escampen arreu aquests dies, sinó una altra volta de roda a la maquinària de destrucció, més expansió del domini humà de la natura salvatge, i una millora en l’eficiència i productivitat del procés bàsic de la civilització: la transformació de la vida en diners, és a dir, poder i benestar per a aquells que en posseeixen.